Observant als animals, quan estan malalts, que busquen instintivament les plantes que els puguin curar, l'home primitiu va descobrir que les plantes que menjava afectaven la seva manera de sentir-se. L'aprenentatge va ser un procés lent, basat en l'observació de la natura, desenvolupant així el coneixement de quines plantes podien ser comestibles, quins tenien propietats medicinals, poders màgics i espirituals o qualitats per realçar la bellesa.
El terme perfumar procedeix del llatí i significa "a través del fum o que exhalen fum". El seu origen es remunta, amb el descobriment del foc, a l'època en què es cremaven escorces i herbes aromàtiques. Com a conseqüència es van detectar diferents reaccions davant determinats aromes: relaxació, vigor, assossec, excitació, etc. A causa d'aquests efectes, s'utilitzaven les plantes aromàtiques en ritus religiosos i màgics, així com en les arts curatives.
El terme perfumar procedeix del llatí i significa "a través del fum o que exhalen fum". El seu origen es remunta, amb el descobriment del foc, a l'època en què es cremaven escorces i herbes aromàtiques. Com a conseqüència es van detectar diferents reaccions davant determinats aromes: relaxació, vigor, assossec, excitació, etc. A causa d'aquests efectes, s'utilitzaven les plantes aromàtiques en ritus religiosos i màgics, així com en les arts curatives.
La utilització per part de les civilitzacions orientals de les tècniques de premsat, cocció i maceració per obtenir fragàncies de flors, fulles, fustes, gomes i resines es remunten al 4.000 a.C. Encara que les primeres dades escrits que es té sobre les propietats curatives de les aromes dels olis essencials, i les tècniques per la seva extracció i ús, data de la Xina i estan datats entre els anys 1.000 i 700 a.C.
ELS EGIPCIS.
Per a ells l'aromateràpia era una forma de vida. Hi papirs d'uns 2800 a.C., en els quals es registren els usos medicinals de les herbes, a més de receptes i remeis per a un bon nombre de malalties. Utilitzaven substàncies balsàmiques, olis perfumats, escorces i resines aromàtiques, espècies i vinagres aromàtics, vins i cerveses, en la medicina, la litúrgia, l'astrologia i el embassament.
Els grans sacerdots, en els temples, construïen els seus laboratoris on elaboraven els seus compostos aromàtics, i les fórmules guardaven en estricte secret. La major part dels olis essencials utilitzats a Egipte, van ser elaborats a través d'infusions d'herbes i gomes aromàtiques en vi o en oli gras. Els sacerdots també empraven un complex sistema de extracció (enfleurage), mitjançant el qual les llavors de sèsam absorbien les molècules odoríferes dels pètals o les fulles de les plantes. També es creu que van poder fer ús d'una primitiva forma de destil·lació, suposadament descoberta pels Àrabs 2.000 anys més tard.
Un dels perfums predilectes era el Kyphi, una barreja de 16 essències diferents. Dioscórides, Plutarc Galè i Loret ho esmenten en els seus escrits. S'utilitzava en cerimònies religioses, també s'emprava com a medicina, i, segons Plutarc, el cremaven per agafar el son, alleujar l'ansietat i il·luminar el son.
Una altra figura important en l'antic Egipte, era el embalsamador. Aquest tenia moltíssims coneixements sobre el poder de les plantes. Sabia que tenien propietats antisèptiques i antibiòtiques naturals que s'aprofitaven per al procés de preservar els cossos humans de la descomposició. Cada embalsamador elaborava la seva pròpia fórmula. Alguns dels ingredients que s'usaven llavors, segueixen emprant-se en l'actualitat: encens, mirra, gàlban, cedre, sàndal, xiprer, lavanda, camamilla, marduix, orenga, safrà, farigola, canyella, coriandre, clau, rosa, lila, blauet, gessamí, flor de taronger.
GRECS I ROMANS.
Van heretar la saviesa aromàtica dels egipcis, i comercialitzar una àmplia gamma de perfums, fragàncies i resines barrejades amb olis vegetals. Els grecs van donar caràcter diví a les plantes aromàtiques i en la mitologia s'atribueix als déus la invenció dels perfums, coneixement adquirit pels mortals a través d'Eone, una nimfa de Venus.
Entre grecs i romans, com va passar a Egipte, l'ús d'olis i perfums s'aplicava en ritus religiosos, cosmètica i medicina. En els temples dedicats a Afrodita, a Grècia, hi ha inscripcions de perfums medicinals.
Maresteo, metge grec, es va adonar que les plantes aromàtiques, especialment les flors solien tenir propietats estimulants o sedants. De la mateixa manera Hipòcrates, pare de la medicina, en Atenes feia servir les substàncies naturals per elaborar els seus remeis mèdics. Ell va dir: "A la natura hi ha un remei per a totes i cadascuna de les malalties ". Es tractaven amb fórmules magistrals procedents dels recursos naturals: epidèmies, pestes i malalties.
Durant l'Imperi Romà, es va desenvolupar una indústria bastant pròspera basada en els olis, ungüents i pomades perfumades. La rosa era molt cotitzada i s'emprava moltíssim en perfumeria, medicina i fins i tot en els menjars.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà l'ús de perfums i substàncies aromàtiques declinar.
ALTRES CIVILIZACIONS.
Altres grans civilitzacions es van deixar seduir per la màgia de les aromes, essències i perfums. De la Xina procedeixen els primers documents escrits sobre les propietats curatives de les aromes d'olis vegetals i les tècniques utilitzades.
A l'Índia es tenen referència de l'ús de les aromes més o menys datats en l'època egípcia tardana. Gran nombre de preparats contenen substàncies aromàtiques i, per exemple, la fusta de sàndal, va ser emprat pels hindús, tant en encens com a preparats cosmètics.
També els pobles africans han fet ús dels olis essencials des d'èpoques remotes i actualment continuen untant els seus cossos amb olis perfumats per evitar l'excessiva deshidratació produïda pel sol.
DE L'EDAT MITJANA FINS A L'ACTUALITAT.
És a partir del segle X, amb el descobriment o redescobriment de la destil·lació, base de la alquímia, pel metge i filòsof àrab Abu Ali Ibn Sina, més conegut com Avicenna, quan es produeix el ressorgiment de l'ús de les aromes. El primer oli essencial que va destil·lar va ser el de la rosa, I l'aigua de roses no va trigar a fer-se famosa.
En aquest període la medicina herbal va adquirir una gran importància. La humanitat no disposava d'una altra arma defensiva contra les infeccions que les plantes aromàtiques i els seus extractes. La pesta va arrasar tota Europa minvant considerablement la població, i els perfumistes van aconseguir beneficiar-se de una protecció contra la pesta causa de l'ús i coneixement dels extractes naturals.
L'any 1370, a Hongria es va elaborar el primer perfum amb alcohol, base que va aconseguir absorbir i fixar amb més intensitat els olis essencials. Aquesta tècnica revolucionària va deixar la banda la elaboració tradicional dels perfums les bases estaven compostes per diferents olis i greixos.
El segle XVII va ser el període de màxima esplendor dels herbolaris anglesos. Culpeper, Parkinson i Guerarde van aconseguir gran prestigi i els seus estudis sobre les propietats dels olis essencials, i la medicina herbal, són reconeguts encara en els nostres dies la herboristeria va adquirir gran popularitat, però al mateix temps va quedar entelada pels primers estudis de química.
Fins al segle XIX, la humanitat havia depès de les plantes per a l'elaboració de les medicines; però en aquest segle es va produir la florida de la química com a disciplina, el que permetre sintetitzar els remeis vegetals al laboratori. Els productes químics resultaven més barats i de fàcil elaboració.
Tot i això les investigacions sobre els olis essencials i les seves propietats van continuar. En 1887 el professor francès Chamberland efectuar la primera experimentació científica demostrant el poder antisèptic dels olis essencials. I el 1910 l'anglès Martindale va quantificar el poder antiinfecciós dels olis essencials i va procedir a la seva classificació.
Al segle XX, l'interès pels tractaments naturals van adquirir renovada importància va ser encunyat el terme "aromateràpia" pel químic francès René Gattefossé. Ell havia descobert de forma accidental l'eficàcia de l'oli de lavanda sobre les cremades mentre es trobava treballant en el seu laboratori de perfumeria. En descobrir les propietats curatives de l'oli de lavanda, va decidir seguir investigant sobre els olis essencials i les seves propietats. El 1928 va publicar el seu primer llibre, "Aromathérapie", al qual van seguir nombrosos articles i textos relacionats amb la teràpia i els olis essencials.
Jean Valnet, seguidor de Gattefossé, va emprar durant la segona guerra mundial olis essencials de clau, llimona i camamilla com desinfectants i antisèptics naturals per fumigar les sales d'hospitals i esterilitzar l'instrumental quirúrgic. Així mateix, va utilitzar els olis essencials en el tractament de les ferides de guerra i, posteriorment, en tractaments de tuberculosi, diabetis i altres malalties, aconseguint grans èxits.
Valnet va publicar nombrosos articles el 1964 va publicar una important monografia "Aromathérapie", considerada com una obra mestra amb la qual l'aromateràpia va aconseguir el reconeixement com a disciplina a tenir en compte.
L'aromateràpia va ser fomentada amb entusiasme per Marguerite Maury, bioquímica i esteticista austríaca. Des de 1940 fins 1968 (any en què va morir), va publicar dos llibres, va donar conferències, va obrir centres d'aromateràpia a París, Suïssa i Anglaterra. Va impartir cursos en què donava informació sobre l'ús d'olis essencials en els seus efectes rejovenidors i cosmètics. Ella va comprendre la importància de prescriure per a un individu una barreja d'olis que li retornessin l'equilibri, i no només en l'aspecte físic, sinó també en els nivells mental i emocional. També va ser la primera persona que va establir la tècnica d'aplicar olis essencials, diluïts en oli vegetal, per al massatge.
A França hi ha més de 1500 metges que s'han format en el tema, i prescriuen els AE tant per a ús intern com extern.
A Gran Bretanya la seva expansió a estat gràcies a Robert Tisserand que en l'actualitat és una de les personalitats destacades en la investigació i el reconeixement de els efectes terapèutics de l'aromateràpia. És el fundador de l'organització més important dedicada a la investigació i educació sobre la pràctica de l'aromateràpia, l'Tisserand Institut.
Una altra figura important en l'antic Egipte, era el embalsamador. Aquest tenia moltíssims coneixements sobre el poder de les plantes. Sabia que tenien propietats antisèptiques i antibiòtiques naturals que s'aprofitaven per al procés de preservar els cossos humans de la descomposició. Cada embalsamador elaborava la seva pròpia fórmula. Alguns dels ingredients que s'usaven llavors, segueixen emprant-se en l'actualitat: encens, mirra, gàlban, cedre, sàndal, xiprer, lavanda, camamilla, marduix, orenga, safrà, farigola, canyella, coriandre, clau, rosa, lila, blauet, gessamí, flor de taronger.
GRECS I ROMANS.
Van heretar la saviesa aromàtica dels egipcis, i comercialitzar una àmplia gamma de perfums, fragàncies i resines barrejades amb olis vegetals. Els grecs van donar caràcter diví a les plantes aromàtiques i en la mitologia s'atribueix als déus la invenció dels perfums, coneixement adquirit pels mortals a través d'Eone, una nimfa de Venus.
Entre grecs i romans, com va passar a Egipte, l'ús d'olis i perfums s'aplicava en ritus religiosos, cosmètica i medicina. En els temples dedicats a Afrodita, a Grècia, hi ha inscripcions de perfums medicinals.
Maresteo, metge grec, es va adonar que les plantes aromàtiques, especialment les flors solien tenir propietats estimulants o sedants. De la mateixa manera Hipòcrates, pare de la medicina, en Atenes feia servir les substàncies naturals per elaborar els seus remeis mèdics. Ell va dir: "A la natura hi ha un remei per a totes i cadascuna de les malalties ". Es tractaven amb fórmules magistrals procedents dels recursos naturals: epidèmies, pestes i malalties.
Durant l'Imperi Romà, es va desenvolupar una indústria bastant pròspera basada en els olis, ungüents i pomades perfumades. La rosa era molt cotitzada i s'emprava moltíssim en perfumeria, medicina i fins i tot en els menjars.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà l'ús de perfums i substàncies aromàtiques declinar.
ALTRES CIVILIZACIONS.
Altres grans civilitzacions es van deixar seduir per la màgia de les aromes, essències i perfums. De la Xina procedeixen els primers documents escrits sobre les propietats curatives de les aromes d'olis vegetals i les tècniques utilitzades.
A l'Índia es tenen referència de l'ús de les aromes més o menys datats en l'època egípcia tardana. Gran nombre de preparats contenen substàncies aromàtiques i, per exemple, la fusta de sàndal, va ser emprat pels hindús, tant en encens com a preparats cosmètics.
També els pobles africans han fet ús dels olis essencials des d'èpoques remotes i actualment continuen untant els seus cossos amb olis perfumats per evitar l'excessiva deshidratació produïda pel sol.
DE L'EDAT MITJANA FINS A L'ACTUALITAT.
És a partir del segle X, amb el descobriment o redescobriment de la destil·lació, base de la alquímia, pel metge i filòsof àrab Abu Ali Ibn Sina, més conegut com Avicenna, quan es produeix el ressorgiment de l'ús de les aromes. El primer oli essencial que va destil·lar va ser el de la rosa, I l'aigua de roses no va trigar a fer-se famosa.
En aquest període la medicina herbal va adquirir una gran importància. La humanitat no disposava d'una altra arma defensiva contra les infeccions que les plantes aromàtiques i els seus extractes. La pesta va arrasar tota Europa minvant considerablement la població, i els perfumistes van aconseguir beneficiar-se de una protecció contra la pesta causa de l'ús i coneixement dels extractes naturals.
L'any 1370, a Hongria es va elaborar el primer perfum amb alcohol, base que va aconseguir absorbir i fixar amb més intensitat els olis essencials. Aquesta tècnica revolucionària va deixar la banda la elaboració tradicional dels perfums les bases estaven compostes per diferents olis i greixos.
El segle XVII va ser el període de màxima esplendor dels herbolaris anglesos. Culpeper, Parkinson i Guerarde van aconseguir gran prestigi i els seus estudis sobre les propietats dels olis essencials, i la medicina herbal, són reconeguts encara en els nostres dies la herboristeria va adquirir gran popularitat, però al mateix temps va quedar entelada pels primers estudis de química.
Fins al segle XIX, la humanitat havia depès de les plantes per a l'elaboració de les medicines; però en aquest segle es va produir la florida de la química com a disciplina, el que permetre sintetitzar els remeis vegetals al laboratori. Els productes químics resultaven més barats i de fàcil elaboració.
Tot i això les investigacions sobre els olis essencials i les seves propietats van continuar. En 1887 el professor francès Chamberland efectuar la primera experimentació científica demostrant el poder antisèptic dels olis essencials. I el 1910 l'anglès Martindale va quantificar el poder antiinfecciós dels olis essencials i va procedir a la seva classificació.
Al segle XX, l'interès pels tractaments naturals van adquirir renovada importància va ser encunyat el terme "aromateràpia" pel químic francès René Gattefossé. Ell havia descobert de forma accidental l'eficàcia de l'oli de lavanda sobre les cremades mentre es trobava treballant en el seu laboratori de perfumeria. En descobrir les propietats curatives de l'oli de lavanda, va decidir seguir investigant sobre els olis essencials i les seves propietats. El 1928 va publicar el seu primer llibre, "Aromathérapie", al qual van seguir nombrosos articles i textos relacionats amb la teràpia i els olis essencials.
Jean Valnet, seguidor de Gattefossé, va emprar durant la segona guerra mundial olis essencials de clau, llimona i camamilla com desinfectants i antisèptics naturals per fumigar les sales d'hospitals i esterilitzar l'instrumental quirúrgic. Així mateix, va utilitzar els olis essencials en el tractament de les ferides de guerra i, posteriorment, en tractaments de tuberculosi, diabetis i altres malalties, aconseguint grans èxits.
Valnet va publicar nombrosos articles el 1964 va publicar una important monografia "Aromathérapie", considerada com una obra mestra amb la qual l'aromateràpia va aconseguir el reconeixement com a disciplina a tenir en compte.
L'aromateràpia va ser fomentada amb entusiasme per Marguerite Maury, bioquímica i esteticista austríaca. Des de 1940 fins 1968 (any en què va morir), va publicar dos llibres, va donar conferències, va obrir centres d'aromateràpia a París, Suïssa i Anglaterra. Va impartir cursos en què donava informació sobre l'ús d'olis essencials en els seus efectes rejovenidors i cosmètics. Ella va comprendre la importància de prescriure per a un individu una barreja d'olis que li retornessin l'equilibri, i no només en l'aspecte físic, sinó també en els nivells mental i emocional. També va ser la primera persona que va establir la tècnica d'aplicar olis essencials, diluïts en oli vegetal, per al massatge.
A França hi ha més de 1500 metges que s'han format en el tema, i prescriuen els AE tant per a ús intern com extern.
A Gran Bretanya la seva expansió a estat gràcies a Robert Tisserand que en l'actualitat és una de les personalitats destacades en la investigació i el reconeixement de els efectes terapèutics de l'aromateràpia. És el fundador de l'organització més important dedicada a la investigació i educació sobre la pràctica de l'aromateràpia, l'Tisserand Institut.
